Fills competitius o fills feliços?

La felicitat està sobreestimada? Estan tenint infàncies felices els nostres fills? A les escoles de primària, els infants passen entre 5 i 6 hores de mitjana a l’escola i poden arribar a 3 hores de deures desprès del col·legi, sense massa temps lliure. Ja de petits viuen amb un ritme de vida estressant, i molts no ho entenen, alguns fins hi tot perden la motivació i l’interès per anar a l’escola i atendre a les classes.

Sembla impossible que un nen pugui estar estressat, sembla mentida que el col·legi i les seves obligacions habituals li puguin llevar la felicitat. La seva infància és possible que solament succeeixi a l’època de vacances d’estiu? Durant el curs poden ser ells mateixos? Poden ser nens?

D'altra banda, en la nostra societat, quan pensem en un nen feliç tendim a pensar en un nen consentit, al que se li dóna tot, que està satisfet de regals i capritxos, al que no se li posen límits. Pensem que un nen feliç no reconeix el valor i la satisfacció de superar un repte amb esforç. Estic convençuda que cap nen és feliç així. En el fons, els nens necessiten tan poc per ser feliços que des de la nostra perspectiva d'adults no ho comprenem. Els nens, una vegada li son cobertes les seves necessitats bàsiques, solament precisen afecte, sentir-se estimats i acceptats per les seves figures d'inclinació: els seus pares, els seus mestres, els seus familiars. I, sobretot, necessiten temps per jugar i descobrir per ells mateixos, aprendre des de la seva curiositat i no des de la imposició de deures interminables, continguts extenuants i exàmens que els obliguen a memoritzar i mecanitzar continguts. En aquest aspecte m’atreveixo a dir que el sistema educatiu és un fracàs, on només s’ensenya a ser millor que el company perquè en un futur et pot treure la feina en una entrevista

Crec que els adults ens hem acostumat a viure amargats. Subestimant tant la importància de la felicitat, com “el tràfic de nens” sembla fins hi tot que estigui mal vist que un pare digui que vol que el seu fill sigui feliç. I si es tracta d'un adolescent, pitjor encara. És un secret a veus: és instintiu desitjar la felicitat dels nostres petits, per la qual cosa tots ho desitgem, però alhora és gairebé un tabú el reconèixer-ho. Així que preferim fingir que no volem que els nostres fills siguin feliços i preferim no fer massa al respecte perquè ho siguin. Molts juguen a un joc en el qual sembla que el que els pares volen és que els nostres fills siguin competitius, que treguin bones notes, que sàpiguen anglès i, si és possible, també xinès i alemany. Volen que sàpiguen el que sabem nosaltres, i també el que no sabem. Volem que estudiïn, que memoritzin, que aprovin exàmens, però amb bones notes, que no vagin “justitos” perquè puguin anar a la universitat, perquè volem un futur d'èxit per a ells, i pensem que això és la felicitat. Aquesta és la nostra ridícula versió de la felicitat.

L'educació no pot estar per sobre del benestar emocional d'un nen, no pot estar per sobre de la seva felicitat. L'educació ha de ser un mitjà per aconseguir els somnis de cadascun, per crear una societat més justa, per descobrir el talent de cada nen. Sí, l'educació ha de conduir-nos a la felicitat. A una felicitat d’autorealització, no de regals, telèfons mòbils i consoles sinó que l'educació ens ha de permetre no perdre la creativitat, ni la curiositat, ni les ganes d'aprendre i viure. Si l'educació no ens condueix això, ha fracassat com a sistema, hem fracassat tots, perquè si alguna cosa és cert és que tots eduquem, en cada cosa que fem a la vida l’educació està present. L'educació no és solament un assumpte de pares, mares i docents. No, l'educació hauria de ser una prioritat social. Acabar amb el temari, amb els continguts inabastables que el sistema imposa als nostres docents i als nostres fills no pot ser més important que el somriure d'un nen i que aprengui a gestionar les seves emocions, a estar sà emocionalment, a tenir eines davant els conflictes o obstacles de la vida, i a que estigui motivat per poder aprendre noves coses, a treballar amb comunitat des del col·lectivisme i no des de la individualitat.

És més amable desitjar que un nen sigui resilient que desitjar que sigui feliç. La resiliència és necessària per sobreposar-nos dels contratemps de la vida, de les etapes més dures. Personalment, crec que a molts ens queda gran la resiliència: per sort, no hem viscut conflictes bèl·lics, ni catàstrofes naturals molt greus. Molts ni tan sols hem passat per una greu malaltia, per la qual cosa la nostra resiliència es basa a superar el dia a dia, els petits o grans fracassos.

Una de les coses que personalment més em molestava que em diguessin en aquella època horrorosa, de quan jo anava a l’escola primària i secundària on tenia hores de deures interminables, era que tenia baixa tolerància a la frustració. Crec que és alguna cosa així com dir que no era resilient o que no m’adaptava al sistema educatiu com volen. No em molestava perquè no penses que havia de ser capaç de superar les frustracions, sinó perquè aquesta excusa era perfecta per seguir picant a una persona a que no sigui feliç, i que per tant està frustrat. Cal distingir frustracions. Algunes ens suposen un repte per millorar, i unes altres ens poden portar a abandonar els nostres somnis. Viure frustrat és el contrari a tenir una vida feliç. M'agrada dir que les frustracions cal superar-les, no tolerar-les.

Els infants ens ensenyen molt: jo he après amb cadascun d'ells. He descobert i he canviat tant la meva forma de pensar, d'entendre i imaginar l'educació que he arribat a desitjar un canvi educatiu que se centri més en les persones i menys en els interessos econòmics i polítics. Hem d'oblidar-nos de l'educació arcaica que rebem, deixar de mirar al passat i començar a mirar al futur. La felicitat no està renyida amb l'aprenentatge, la lletra no entra amb sang. La lletra entra amb emoció, amb passió i amb curiositat.

Així que dons, us invito a reflexionar y així dons, entre tots, i els perfils professionals que tenen relació amb l’educació com els educadors i educadores socials, tiretes i marionetes de l’Estat, a actuar des d’una educació centrada amb la persona. Dins del marge de la llei i de la identitat del servei on pugeu acabar treballant, educadors o altres perfils professionals, es pot fer molt més, i no només a la feina, sinó al carrer i a la vida de cada un i una de vosaltres.