#NiUnaMenos

El hashtag o ciberacció #NiUnaMenos, va ser una consigna que va donar nom a un moviment feminista en el territori Argentí l’any 2015. Aquest moviment va ser impulsat per un col·lectiu de protesta contra la violència a la dona i com a conseqüència més greu i visible, el femicidi que consisteix en un crim causat per l’odi, entès com l’assassinat d’una dona per el sol fet de ser una dona.

La marxa denominada “Ni Una Menos” es va realitzar per primera vegada el 3 de juny del 2015 a 80 ciutats d’Argentina. Aquesta manifestació es va repetir el 3 de juny i el 19 d’octubre del any següent 2016. Hi ha un estudi que diu que en el 2016 en el país d’Argentina, es comet un femicidi cada 30 hores i que en el 2017 augmenta a un femicidi cada 18 hores. Aquest moviment es va estendre a altres països com Uruguai i Equador el 2015, Perú, Bolívia, Colòmbia, Chile i Veneçuela el 2016, a Paraguai i Espanya el 2017 i per últim a Itàlia el 2018.

"NiUnaMenos” és un crit col·lectiu contra la violència masclista. Va sorgir de la necessitat de dir “prou femicidis”. Aquesta convocatòria va néixer d’un grup de periodistes, activistes i artistes, que a posterior va créixer quan la societat la va fer seva i es va convertir en una campanya on es van sumar mils de persones, centenars de organitzacions de tot el país, escoltes i militants de partits polítics.

Tot va començar el 10 de maig del 2015, amb la mort de Chiara Páez, que va ser trobada morta en un pou. Ella tenia 14 anys i l’assassí 16, i ell i els seus pares van participar en el cobriment del cos. Aquest homicidi va commocionar a la societat argentina, i la periodista Marcela Ojeda va dir en un twit: “¿No vamos a levantar la voz? Nos están matando”. Es va escollir una data aleatòriament per organitzar una manifestació, i aquesta va ser el 3 de juny, on les 80 ciutats es van omplir de pancartes sobre la violència i els femicidis. L’èxit va ser tan gran que un any desprès es va repetir per l’assassinat de Lucía Pérez Montero.

La cantant argentina Gaby Comte, forma part d’un grup de dones, principalment del món de l’art, responsables d’iniciar la campanya “NiUnaMenos” a Argentina. Aquest grup, pensava que havien de fer alguna cosa amb tots els casos d’homicidi que es donaven i especialment alguns de més dramàtics com el cas de la Daniana García, Yésica Muñoz o Lucía Pérez Montero, que van ser atrets per els mitjans i alimentats per el debat. El grup de dones va decidir que ho havien de fer públic i d’allà va sorgir el lema. La sorpresa va ser la gran reputació i extensió que va tenir.

El moviment de Ni una menos, ha sigut un dels molts altres moviments que hi ha agut els últims anys en contra de la violència masclista. Aquests moviments tenen veu i força gràcies a que milions de persones de la societat actual, han tingut com a resposta, la divulgació del moviment, i no només això, mils de dones de països on tenen accés a les xarxes, amb el hashtag #NiUnaMenos a través del twitter, han pogut explicar les seves experiències i/o agafar forces per no callar, per no silenciar-se davant de qualsevol injustícia viscuda a la pròpia pell o a la d’una altra dona, perquè el silenci no t’exculpa, sinó que el fet de mirar a una altra banda també et fa culpable.

Hi ha una frase que diu, en la unió està la força i això és el que penso. L’única manera de crear millora i canvi social és donar visibilitat i veu a problemàtiques reals, obrir la porta a la existència de les carències, en aquest cas basades amb les diferències entre homes i dones i la violència que s’exerceix sobre elles, i d’aquesta manera poder començar a crear mesures i la gestació de noves solucions socials, polítiques i judicials.

No és que ara hi hagi més violència, sinó que hi ha més presència i aquesta penso que es la única manera per poder fer front aquesta problemàtica i donar veu a les que ja no hi son.